Jardí perdut

Hi havia dos desmais, un davant i l'altre darrere, amb branques que penjaven, llargues i primes i fulles punxegudes, en forma de llança. Mai més no tornaran a ser meus, com la palmera de la monja morta que teníem al jardí de la part de darrere. La morera tampoc no tornarà a ser pus meva. No em pensava que els enyoraria, però sí, la vida ens sorpren sempre, i els enyor.

Els millors paradisos sempre són els perduts, encara que no hagin estat mai vertaders. El que més s'assembla a un paradís són aquells dos desmais del jardí, un davant i l'altre darrere.

A la fi, vacances

Uffffffff, que costa d'escriure al blog! El tenc completament abandonat, m'he fet addicta (1 adj. i m. i f. [LC] Fortament inclinat, donat, a alguna cosa. Addicte a l’estudi. Un addicte a l’ús de les drogues) a l'ús del facebook, sí al "cara-llibre", es veu que tenc molt de temps a perdre, o a guanyar, segons com es miri. La qüestió és que ara m'ha vengut de gust escriure alguna cosa, però sembla que les idees no creixen dins el meu cervell com a mi m'agradaria.

El gotelé d'en Barceló s'ensorra, idò què es pensaven tots aquests que bavaven quan veien les "meravelles" que feia l'artista, encara resultarà que en Cabot tendrà raó... El dia que comenci a ensorrar-se la capella que tenim a Mallorca hi haurà un disgust de mil dimonis, he, he, he.