Hi havia dos desmais, un davant i l'altre darrere, amb branques que penjaven, llargues i primes i fulles punxegudes, en forma de llança. Mai més no tornaran a ser meus, com la palmera de la monja morta que teníem al jardí de la part de darrere. La morera tampoc no tornarà a ser pus meva. No em pensava que els enyoraria, però sí, la vida ens sorpren sempre, i els enyor.
Els millors paradisos sempre són els perduts, encara que no hagin estat mai vertaders. El que més s'assembla a un paradís són aquells dos desmais del jardí, un davant i l'altre darrere.
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
